 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
POBLAT IBÈRIC DE LA PUNTA DEL CASTELL
Tot i que la fundació de Palamós, hi ha historiadors que la situen a l'any 1277 amb la compra del castell de Sant Esteve, pels entorns d'on avui hi ha Palamós, molts anys abans ja hi va haver-hi presència humana. Un d'aquests llocs fou l'assentament iber, avui conegut com el Poblat Ibèric de la Punta del Castell, situat en un turó en la part nord de la platja del mateix nom. Aquest poblat que fou habitat per la tribu iber dels Indigetes, data a partir del segle VI aC fins la època romana, i sembla va tenir el seu període de màxim esplendor entre els segles IV i III aC. En la època d'inici de repoblament, sembla era un petit nucli de cabanes, i posteriorment es va anar construint el poblat i fortificar per la part que donava a terra, ja que la part de mar estava i continua protegit per penya-segats. Tot i que sembla que durant el segle II aC el poble que sembla estava vinculat amb el d'Ullastret, va tenir un nou període d'esplendor, i a partir del segle I aC, sembla el lloc va anar-se abandonant progressivament. La seva excavació va durar uns 10 anys, entre el 1945 fins el 1955 sota les ordres de l'arqueòleg gironí Miquel Oliva Prat (Girona, 1922 - Castelló d'Empúries, 1974), bon coneixedor del món iber a les comarques gironines, ja que entre moltes tasques arqueològiques, havia estat molt vinculat a les excavacions de la ciutat iber d'Ullastret, en el Puig de Sant Andreu, el poblament més gran d'aquesta tribu. El jaciment fou descobert per en Lluís Barceló Bou (Cruïlles,1873 - Calonge, 1951), que havia estat historiador i bibliotecari autodidacte que, durant molts anys va ésser també conservador del llavors Museu-Biblioteca Municipal de Palamós.
EL TERRITORI PALAMOSÍ
Palamós té una superfície de 14 Km2, una extensió una mica per sota de la mitjana dels municipis del Baix Empordà que és de 19,49 Km2 essent el més gran Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura amb 99,83 Km2 i el més petit, Colomers amb 4,34 Km2 pràcticament idèntic que el d'Ultramort de 4,36 Km2. Antigament la seva superfície del terme municipal de Palamós havia estat molt menor, només de 1,14 Km2. Sant Joan de Palamós, avui un agregat de Palamós, havia estat fins l'any 1942 un municipi independent basant la seva economia en l'agricultura. Quan aquesta a principis del segle XX va anar progressivament decaient principalment en pro de la indústria del suro i de l'activitat portuària de Palamós, els dos municipis es van fusionar amb un únic nom, Palamós. Sant Joan de Palamós, que antigament era conegut com Vila-romà, encara avui els seus habitants tenen una forta identitat. El seu nucli urbà a part de masies disperses, s'havia concentrat a l'entorn de la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà, molt lligada també amb el municipi veí de Vall-llobrega, ja que juntament amb la seva parròquia de Sant Mateu, havien format un únic districte parroquial sota la dependència del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Per la part de terra i de sud-oest-nord, el terme municipal de Palamós toca amb el de Calonge, amb una petita franja de no més de 400 metres amb el terme de Forallac, amb el de Vall-llobrega i finalment, amb de Mont-ras que acaba en el Cap de Planes.
La seva orografia es molt plana, excepte per la part nord-oest, que comença a remuntar-se cap a Les Gavarres, quedant la punta final del terme entre el Puig Cargol (Calonge) de 363 metres i el Montagut Petit (Vall-llobrega) de 258 metres; el puig més alt dins el municipi de Palamós és la Roca Blanca de 162 metres d'altitud. A part d'aquest zona que s'endinsa a les gavarres, la resta és pràcticament pla, llevat d'una petita part en la zona litoral que agafa una superfície de les muntanyes de Begur, on la part més alta és el Puig del Terme de 139 metres. La seva riquesa hidrogràfica és concentra bàsicament en varies rieres, la principal, la riera d'Aubi, que neix al terme de Palafrugell i vessa al mar en la platja de la badia de Palamós, ja a Sant Antoni de Calonge. L'Aubi té com afluents principals, la riera de Vall-llobrega, la riera del Bell-lloc, i la riera Belitrà. En el moment que entra al terme de Palamós, té una petita riera que deriva cap a la Platja de Castell, coneguda com l'Aubi Nou, que té la riera de Canyelles com a principal afluent. Pel que fa a les comunicacions, Palamós està molt ben comunicada tant per mar com per terra. El port de Palamós, tret del de Barcelona i Tarragona, és el més important de Catalunya, ja que és alhora un port pesquer, comercial, esportiu i de passatgers creueristes. Un port que històricament arranca a l'any 1279 i que en segles posteriors no ha fet més que ampliar-se i prosperar.
Per carretera s'hi pot arribar a través de la nova C-31 tant si es prové de La Bisbal d'Empordà o Palafrugell com Calonge o Platja d'Aro. Des de la seva inauguració el juny de 2011 del tram entre Platja d'Aro i Palamós, ha suposat una descàrrega de transit, ja que antigament s'havia de passar pel centre de la població. Altres vies com la C-253 i C-256 són accessos procedents de la C-31, tot i que la C-253 era l'antiga entrada de Palamós, quan es procedia de Sant Antoni de Calonge. Pel que fa a distàncies, Palamós es troba a 21 Km de La Bisbal d'Empordà, capital del Baix Empordà, a 11 Km de Palafrugell, a 46 Km de Girona per Cassà de la Selva i a 117 Km de Barcelona per l'AP-7. L'entitat urbana més important i de fet la única al municipi de Palamós, és Sant Joan, que actualment es pot considerar com totalment unida amb Palamós, donat que no hi ha ni un sol metre de separació entre un nucli i l'altre. Hi ha altres nuclis de població, com la Fosca, Pi d'en Xana, Santa Margarida o Sant Esteve, però cap amb identitat històrica com Sant Joan, i per tant, nuclis de poblacions sorgits al llarg del segle XX, la majoria de manera caòtica per l'especulació i el desgavell urbanístic.
Pel que fa a llocs històrics, el més antic el poblat ibèric del Castell i ja dins l'edat mitjana el castell de Vila-romà, avui totalment en ruïnes, com el de Sant Esteve de Mar. També hi ha la Torre Ribes, que és una antiga torre de guaita de tres plantes, que es troba en una propietat privada. Pel que fa als aspectes religiosos, hi ha l'ermita de Santa Maria de Bell-lloc a un 3 Km. de Sant Joan de Palamós. Retornant als límits del municipi, tota la franja sud-est està limitada pel mar. Des del sud comença en la Platja Gran de Palamós que conjuntament amb la de Sant Antoni de Calonge són abraçades per la Badia de Palamós. Continua cap el port pesquer i comercial i un cop passat l'espigó portuari s'arriba a la punta de Sa Punta des Molí. En aquest punt s'hi troba el Far de Palamós, una construcció de 1857 encara operatiu.
Continuant la costa direcció nord, es passa pel Padró fins arribar a la nova zona portuària de Palamós, bàsicament per les embarcacions de lleure i esportives. Abans d'arribar al Cap Gros s'ha de passar per Cala Margarida, caòtica i malmesa pel munt d'edificis sense ordre ni concent. La Platja de la Fosca, tot i està massa urbanitzada, encara conserva una ampla platja i un entorn agradable on es pot visualitzar l'antic castell de Sant Esteve, que últimament s'ha treballant en la seva recuperació. La cala S'Alguer, és un petita platja on foren construïdes un bon nombre de barraques de pescadors, i que avui encara es conserven, en un entorn verd i de postal. Finalment s'arriba a l'última platja, no tan gran com la Fosca, però amb força capacitat, la Platja de Castell.
Acabdillat el moviment per l'associació "Salvem Castell" es van portar a terme gran nombre de mobilitzacions en pro de protegir els espais naturals contra la despòtica actuació especuladora d'aixafar-ho tot, en nom del mal entès progrés i, en benefici d'uns quans. Després de la forta oposició popular que va acabar en un democràtic referèndum, el 12 de juny de 1994 on hi va haver una clara majoria, quasi un 70% en posar fre a una possible massacra urbanística com dissortadament en molts llocs de la Costa Brava. Afortunadament, avui aquest lloc forma part del Parc Natural Protegit de Castell-Cap Roig. Més enllà de la Platja de Castell, on en la Punta de Castell s'hi troba el poblat ibèric, s'inicia una costa escarpada, agresta i brava de gran bellesa, només trucada breument per algunes petites i calmades cales com Cala Corbs, Cala Estreta o Cala Roca Bona, fins arribar al Cap de Planes, el límit del municipi de Palamós i començament del de Mont-ras.
Una part molt important del municipi confronta amb el mar, des de la mateixa platja de la badia de Palamós compartida amb el municipi de Calonge, fins arribar al Cap de Planes, passant per indrets, platges i cales com La Fosca, S'Alguer o la platja de Castell o altres més petites com Cala Margarida, Cala Corbs o cala de la Roca Bona.
A la part nord del municipi per la mateixa costa entre 0,8 i 1,5 Km en línia recta mar endins, s'hi troben les Illes Formigues, famoses per ser el lloc on es va produir la coneguda batalla naval entre la flota francesa i la catalana, comandada per l'Almirall Roger de Llúria a l'any 1285. El rei Felip III, l’Ardit, amb el suport i benedicció del Papa Martí IV, van voler castigar Pere II el Gran, fent una croada contra Catalunya. En aquesta croada els francesos varen patir una humiliant desfeta per part de les tropes catalanes, tant per mar en la batalla de les Formigues com per terra en el Coll de Panissars, lloc proper a La Jonquera. Tanmateix, les Illes Formigues també han aparegut diverses vegades en els medis de comunicació, principalment pel ligiti entre l'ajuntament de Palamós i el de Palafrugell, que s'han disputat la seva permanència en funció de la documentació històrica sobre el petit arxipèlag. Per tal de no repetir la informació, s'adjunta l'escrit que va aparèixer al diari AraGirona.cat referent aquest tema, tant pel que fa a la història com a la sentència final del Tribunal Suprem.
MAS JUNY
El Mas Juny és una masia del segle XVI que disposa d'una torre de guaita i defensa, situada aproximadament a uns 300 metres de la Platja de Castell i de la Cala s'Alguer, de rellevància arquitectònica important, ja que està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Nacional, com altres construccions similar que hi ha al llarg del litoral de la Costa Brava. La característica de la masia, o el que dirien els més esnobs, el glamour que envolta l'edificació i el paratge, arrancar als anys 30, quan la masia fou adquirida per en Josep Maria Sert i Badia (Barcelona, 1874 - 1945), un pintor principalment muralista de renom internacional. Sert va convertir el Mas Juny en un fabulós refugi propi, com també lloc de trobada i festa de moltíssima gent famosa de l'època, no únicament artistes de tota mena, sinó també de gent coneguda i ben estants del món de la política o de l'aristocràcia. A partir del moment que el Mas Juny, juntament amb una bona part de la finca del voltant fou adquirida per Sert, es va convertir en un lloc de trobada, festa, estades i reunions de tota aquesta societat benestant de l'època, on la llista dels invitats i visitants, n'era pràcticament interminable. Dels conegut més habituals a la finca n'era Salvador Dalí i la seva dona Gala, on hi havien fet llargues estades, com també havia visitat un bon amic de Sert, que era Josep Pla, precisament l'últim que va veure quan el va visitar a Llofriu, per acomiadar-se al deixar enrere un paradís com havia estat per ell el Mas Juny, el qual havia venut per motius personals.
Josep Maria Sert es va caracteritzar per ésser una persona afable, de bon gust amb tot, dinàmica, amb un gran do de gents i molt poc amant dels formalismes i encorbatades formes de vida, i per tant, amant de la bona vida i de les relacions humanes, fet que el va portar vers aquest racó de la Costa Brava, després de traslladar tot el seu taller de Paris al Mas Juny, havent-hi fet a la capital francesa una estada de molts anys. Era un pintor muralista internacionalment reconegut amb moltes obres a França, Itàlia, Bèlgica, Regne Unit, Suïssa i els Estats Units, les qual seria molt llarg en descriure-les, però en cap moment va oblidar la seva terra d'origen, ja que va estar sempre a cavall entre Paris i Barcelona. A Barcelona, Sitges i a Vic en particular hi ha obres de Sert, com en altres indrets com Madrid, Santander, Sant Sebastià (Donostia) o Palma de Mallorca. Especial èmfasi es pot fer per la seva peculiar història de l'obra mural en la catedral de la capital de l'Osona. Sert va rebre l'encàrrec de part del que seria en un futur el bisbe Josep Torres i Bages (1846 - 1916), a l'any 1900 per a decorar l'interior el temple vigatà dedicat a Sant Pere, tasca que no es portaria de fet a terme, fins el període entre els anys 1926 al 1930. Malauradament la seva obra quedaria pràcticament destruïda amb l'incendi que va afectar la catedral a l'any 1936, amb l'inici de la Guerra Civil (1936 - 1939). Acabada la contesa bèl·lica, es van iniciar les obres de restauració que van durar per un període entre 1939 fins a 1945, el mateix any traspassaria a Barcelona.
Sert havia estat casat en primeres núpcies a l'any 1920 amb Misia Zenajda Godebska (San Petersburg, 1872 - Paris, 1950), pianista, musa, mecenes d'artistes i que regentava un saló artístic a Paris, i en segones núpcies es va casar a l'any 1927 amb Isabella Roussadana Mdivani (1905 - 1938), russa i provinent de la baixa noblesa georgiana, escultora i germana de Alexis Mdivani (1905 - 1935), mort a prop d'Albons en l'accident que es comenta en el proper apartat. Amb la mort d'Alexis l'estiu de 1835, el germà petit i predilecte de la Isabella, l'ambient al Mas Juny va començar a declinar, fet que s'accentuaria a l'any 1938 quan la Isabella moria a Suïssa mentre intentava sortint-se d'una tuberculosi, en l'època dita tisi. Amb aquest panorama desolador, Sert va decidir retornar a Barcelona; va vendre a l'any 1942 el Mas Juny i tots els terrenys de propietat al voltant, i ho va fer als germans Jordi, Isabel i Albert Puig Palau, coneguda família industrial tèxtil barcelonina, però amb arrels reusencs; d'aquesta manera en foren els nous propietari. En certa manera van continuar les trobades i festes a la masia, però amb un caire molt diferent del temps d'en Sert, ja que hi va haver-hi més presència de gent del país com, Carmen Amaya, Lola Flores, la Chunga o Manolo Caracol, ja que els germans eren gran admiradors del flamenc, però també altres com Ava Gardner, Grace Kelly, Joan Manuel Serrat o antics visitants com Salvador Dalí, Gala i Josep Pla. Moltes de les trobades sobre tot en qüestions relacionades amb protagonistes del flamenc, es van fer en una masia de nova construcció propietat de l'Albert Puig, coneguda com Mas Castell. Hi en record del propietari del Mas Juny a principis dels anys 30, Josep Maria Sert i Badia, aquest finaria a Barcelona el 27 de novembre de 1945 a l'edat de 70 anys, el mateix any que acabaria la seva gran obra a la catedral de Vic, on s'hi feria el funeral i rebria sepultura en el claustre gòtic.
ELS DOS CASTELLS DE PALAMÓS Dins el municipi de Palamós hi ha dos castells, dissortadament dels dos només en queden les seves ruïnes i reduïts vestigis constructius del que foren en el passat. Un és el castell de Vila-romà situat en el paratge del Bell-lloc, el qual està totalment en ruïnes i que s'hi pot accedir a través de la urbanització el Pi d'en Xana per un camí sender que també porta al dolmen de Montagut i a Fitor. L'altre castell, és el de Sant Esteve de Mar, en aquest cas molt més accessible que l'anterior, ja que es troba en la part nord de la Platja de la Fosca. Aquest castell en els darrers anys s'hi ha treballat i arranjat el seu entorn, fet que ha permès poder-hi organitzar visites guiades per part de l'Ajuntament de Palamós. • Castell de Vila-romà
Malgrat està en condicions reprovables, està declarat com bé cultural d'interès nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya, i es tracta d'una antiga fortalesa documentada a l'any 1276, i per tant, és de suposar que la seva existència és molt anterior a aquesta data, tot i que no hi ha consens per part dels historiadors en fixar una data comuna, però aquesta podria ésser entre els segles X i XI. Aquest document de 1276 que és quan hi ha constància de la seva existència, prové de la comprar del castell per part del bisbe de Girona (1254 - 1279), Pere de Castellnou, se suposa en nom de l'església. Aquest en devia gaudir ben poc com a màxim responsable eclesiàstic, ja que en aquella època havia marxat del bisbat de Girona i tenia la residència a La Bisbal d'Empordà, conjuntament amb el cabiscol i el clero, retirant-se posteriorment a Rupià, on emmalaltí, morint el 20 de febrer de 1279. El castell fou comprat per 45.000 sous al hereus d'un tal Pere Alemany, que no té res a veure amb el pintor vergosià del segle XV. Ja a l'any 1371 el rei Pere III, el Cerimoniós o el del Punyalet (Balaguer,1319 - Barcelona,1387), l'incorpora als bens de la Corona d'Aragó. Sembla que en anys posteriors també fou propietat del Duc de Sessa, senyor del Castell de Calonge. Finalment, a l'any 1812 en el marc de la Guerra del Francès (1808 - 1814), el castell fou volat per les tropes franceses, i mai més va tornar-se a reconstruir. • Castell de Sant Esteve de Mar Els fonaments d'on es va enlairar el Castell de Sant Esteve de Mar són antiquíssims. Foren a partir de les restes d'una antiga vil·la romana d'on es va aixecar el castell i, segurament la vil·la romana ho fou sobre un antic assentament iber.
El seu origen es situa a l'entorn del segle XIII, però diferents obres al llarg del segles XIV a XVIII el van anar ampliant. A l'any 1277 el rei Pere el Gran (València,1240 - Vilafranca de Penedès, 1285), encomana a Astruc Ravaia ric jueu del Call gironí, la compra del castell als canonges gironins Dalmau de Palol i Ponç d'Urtx. La intensió del rei, sembla era la fundació d'un port i la repoblació de tota aquesta zona, i per tant, hagués estat el lloc on hauria nascut la vila de Palamós, però aquesta població més tard s'aniria declinant on avui està Palamós, i que hi havia hagut una fortalesa coneguda com el Palau. Tota la zona fou organitzada jurisdiccionalment per Arnau de Bruguera o Sa Bruguera, que es pot dir, fou el primer alcalde de Palamós, i pertanyent a la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà. El document més important i preuat del prolegomen històric de Palamós, és la "Carta Pobla" un document de gran importància històrica, ja que estableix l'estatus de ciutadania dels primers habitants del que avui és el municipi de Palamós, on prescriu els drets dels veïns i la regulació dels serveis comunals, com utilització de forns, molins, venda de sal, celebracions de fires i mercats o de cens de pescadors, a part d'establir altres aspectes com normes jurídiques i d'edificació. Durant l'edat mitjana el castell va anar passant per diferents nobles propietaris; un dels quals fou Berenguer de Cruïlles (Peratallada,1210 - Barcelona,1362), bisbe de Girona (1349 - 1362) i primer President de la Generalitat de Catalunya (1359 - 1362). Durant la Guerra dels Remences, en la segona meitat del segle XV, fou pràcticament enderrocat en la seva totalitat i estigué abandonat fins que en els segles XVI-XVII va ésser reconvertit en una casa de pagès.
L'ARISTOCRÀCIA RUSA ARRIBA A LA COSTA BRAVA
Rússia va viure un dels moments més convulsos de la seva historia a l'any 1917 amb la revolució bolxevic, germen que es va anar creant amb els anys pel descontent de la població vers el seu tsar Nicolau II, les seves polítiques tsaristes, autocràtiques i repressives, amb l'afegit de la misèria i fam en què estava immers el poble, mentre que l'aristocràcia i les classes benestants vivien sumptuosament. La irrupció de forces del proletariat comandades per líders com Vladimir Putin (1870 - 1924), els bolxevics es van fer amb el poder i es provocà un canvi radial en el model de societat, on predominava la ideologia comunista. El tsar Nicolau II i la seva família van caure en desgràcia, i davant la situació que cada cop era més insostenible, va fer que progressivament molts nobles i aristòcrates fugissin del país, cap a indrets més segur per tal de salvaguarda les seves vides, pròpia i familiar, així com seves fortunes. La desbandada fou patent i tota aquesta gent, afí al tsar i odiada pel poble, van començar a fugir i reordenar la seva vida en altres països i llocs tranquils; una de les ciutats mediterrànies que més refugiats benestants va acollir fou Niça a la Costa Blava i França en general, sobre tot Paris, però alguns d'ells van triar altres indrets tranquils de la Costa Brava.
Un cas prou conegut fou el militar tsarista, coronel Nicolau Woevowsky, que va adquirir una propietat per la costa de Palafrugell, coneguda com Cap Roig, on actualment hi ha el castell del mateix nom i l'agradable entorn del seu jardí botànic. Altres també residents temporals a la Costa Brava, estaven a cavall entre Paris i el litoral gironí, com fou el cas de Alexis Mdivani (1905 - 1935), que era membre d'una família aristocràtica georgiana, i germà petit de Roussadana Mdivani, segona esposa d'en Josep Maria Sert i Badia, com s'explica en l'apartat dedicar al Mas Juny. Alexis Mdivani va adquirir un castell a prop de la Fosca i per tant, també de la Platja de Castell, on hi havia el Mas Juny, residència de la seva germana, esposa de Josep Maria Sert, essent la seva idea restaurar l'edificació per tal de convertir-la en residència, i iniciant-se tot seguit les obres, les quals es veurien tràgicament aturades per sempre. Alexis Mdivani es va casar als Estats Units amb Louise Astor Van Alen (1910 - 1997), amb la qual hi va està només de 1931 a 1932, per divorciar-se i tornar a casar-se amb la nord-americana Bárbara Hutton (1912 - 1979), una de les persones més riques del món en aquells moments. Alexis Mdivani estava passant uns dies al Mas Juny amb la seva amant Maud Thyssen, la dona del magnat Heinrich Thyssen-Bornemisza (1875 - 1947), el qual es trobava en viatge de negocis a Alemanya, però va avançar la seva tornada a Paris, fet que va provocar que Maud volgués tornar precipitadament a Paris, abans que el baró Thyssen arribés. La tarda de l'1 d'agost de 1935, Maud va deixar precipitadament el Mas Juny, i Alexis es va oferir acompanyar-la amb el seu formidable Rolls-Royce, Phantom II Coupé, per tal d'arribar a Perpinyà i agafar un tren cap a Paris. Segons sembla el vehicle circulava a l'entorn dels 140 km/hora en una carretera asfaltada, més pròpia de carros que de cotxes, a l'arriba a Albons en la zona coneguda com la Creu, Alexis va perdre el control de l'automòbil que després de xocar en diferent parts, es va anar a estavellar contra un plàtan de la carretera. El fort impacte va fer que Alexis tranques el vidre i fos degollat pel mateix, fet que li va provocar la mor en el mateix lloc, en canvi Maud en va sortir molt mal parada ja que va rebre greus ferides al cap i sobre tot a la cara.
La baronessa Maud Thyssen amb greus ferides fou traslladada a la Clínica del Dr. Francesc Coll i Turbau que hi havia en el carrer de la Força de Girona, i que més tard es convertiria en l'actual Clínica Girona, emplaçada en un nou edifici en el carrer Joan Maragall de Girona, i actualment trasllada en un ampli i flamant edifici al carrer de Barcelona a la sortida en direcció sud de Girona. Maud va quedar en greus malformacions a la cara i a la boca, va passar 48 dies a la Clínica Girona, on la visitava el baró Thyssen que s'havia traslladat a Girona. Posteriorment i malgrat les varies operacions d'estètica, mai més va recobrar la seva bellesa, divorciant-se del baró Thyssen a l'any 1937. De l'accident en quedava una incògnita misteriosa; la baronessa portava un maletí on hi havia gran quantitat de joies de gran valor històric i monetari, però que mai es va saber ni s'ha sabut que va passar, si realment hi era i si això fou, qui se'l va apropiar. Comentaris de safareig oportunistes o veritables, es va dir que més d'un veí d'Albons va comprar al cap de poc temps noves terres i propietats, o sigui, quelcom similar al que va passar amb els lingots d'or que es van escampar durant la retirada a l'any 1939 en el Coll de Lli en el terme de La Vajol; quedarà doncs com un episodi més en les enigmes de la historia.
EL TREN DEL BAIX EMPORDÀ: "L'EMPORDANET"
El tren de via estreta, conegut com el Tren del Baix Empordà, va tenir una història dividida en tres parts. La primera fou la inauguració de la línia entre Flaçà i Palamós, la segona la connexió entre Flaçà i Girona, per d'aquesta manera quedaven unides pel tren Palamós i Girona. Finalment, aquest traçat va disposar d'un ramal que aniria des de Girona a Banyoles. Les estacions de Flaçà, Palamós i Banyoles, es trobaven al centre de la població, tot i que el de Palamós tenia un petit allargament fins el port, però l'estació de Girona, no estava situada al centre de la població com ho estava el tren gran i el que anava a Olot i Sant Feliu de Guíxols, sinó que estava situada en la zona de Pedret, just abans d'entrar a Girona cap el barri vell o la devesa. La línia de tren entre Flaçà i Palamós fou inaugurada el 23 de març de 1887, en plena regència de María Cristina de Habsburgo-Lorena, esposa d'Alfons XII i mare d'Alfons XIII i, fou la primera línia de tren de via estreta a les comarques gironines. Cinc anys més tard, s'inauguraria el primer tram de l'altre línia de via estreta que amb el temps uniria Olot amb Sant Feliu de Guíxols, passant per Girona. A principis del segle XIX els municipis entre Flaçà i Palamós, van anar experimentant un increment demogràfic, i no per un augment de l'activitat agrícola, ramadera i de la pesca, que eren les habituals en la comarca del Baix Empordà sinó, per una altra força productiva que fou l'explotació del suro, tant en la seva vessant forestal com la industrial. Aquesta manufactura es va anar incrementant al llarg del segle XIX i per tant, la pròpia població autòctona ja no podia absorbir tota la producció que es generava en les nombroses industries sureres que anaven sorgint; es feia del tot imperatiu l'exportació del producte per tal de donar sortida al cada cop més alta manipulació i fabricació del suro, si no es volia entrar en un estancament d'aquest nou i pròsper sector industrial. El Baix Empordà tenia varies poblacions industrials d'importància com La Bisbal d'Empordà, Palafrugell o Palamós entre d'altres, i disposava de dos punt molt importants per tal de garantir una expansió de la indústria surera. D'una banda, Flaçà on hi passava el tren gran que unia Barcelona, Girona i la frontera amb França. I l'altre, el port de Palamós, un punt estratègic de sortida cap a l'exportació per via marítima.
Aquest increment industrial i demogràfic s'havia de complementar per tal de garantir la seva supervivència amb unes bones comunicacions. Els carros i tartanes, havien estat fins aleshores el medis de transport més habituals, però la seva poca capacitat, lentitud i les desastroses carreteres feien del tot inviable la seva viabilitat pels nous projectes dels industrials empordanesos. Els camions i autobusos, no van ésser presents fins després d'acabada la I Guerra Mundial (1914-1918), amb el naixement de diverses empreses de transport de mercaderies i de viatges, tals com la TEISA fundada a Banyoles a l'any 1920 o la SARFA, que es va crear a Palafrugell l'any 1921, avui encara operatives. Per tant, a finals del segle XIX si es volia disposar d'un medi de transport fiable, ràpid i de gran capacitat, que al mateix temps podia servir pel transport de mercaderies, de bestiar i també de viatgers, era del tot indubtable que l'únic que complia aquest requisits era, el ferrocarril.
A partir d'aquí es van realitzar diferents projectes de viabilitat i estudis per tal de implantar diferents línies de ferrocarril, que donada va seva curta distància operativa, serien els tren nomenats de via estreta, o sigui ample de via de 750 mm. Estudis en connectar per tren diferents poblacions com Girona, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Palafrugell, Torroella de Montgrí, L'Escala, La Bisbal d'Empordà, Olot o Banyoles entres d'altres. Finalment els projectes que es van consolidar foren dos: el tren d'Olot a Sant Feliu de Guíxols per Girona i el de Palamós a Girona, amb un ramal que aniria fins a Banyoles, els qual es construirien i s'inaugurarien en dates diferents. Els altres estudis i projectes van ésser desestimats i mai es van portar a terme, molts dels quals eren prou agosarats amb un cost molt elevat com el projectat de Blanes a Figueres passant per Caldes de Malavella i Palamós.
Finalment el propietari i advocat de Palamós August Pagès i Ortiz, obté la concessió per part de l'Estat del tram entre Palamós i Flaçà, passant per Palafrugell i La Bisbal d'Empordà. En base a aquesta concessió, el 30 de novembre de 1884 davant notari a Palamós, es constitueix l'empresa "Tranvia del Bajo Ampurdán" amb un capital desemborsat de 1.000.000 ptes. subscrit a través d'accions a 500 ptes/acció, provinents principalment de veïns de Palamós, La Bisbal d'Empordà, Palafrugell i Calonge.
El primer tram que es va construir va ésser entre Palamós i Palafrugell, no absent de dificultats per les pròpies obres o canvis en el trajecte que va motivar expropiacions, a costos molt més elevats dels previstos, motivant una ampliació de capital. Malgrat tot, la línia va anar seguint el seu curs i, a principis de 1887, les locomotores-tramvia procedents de Bèlgica, van començar a fer les primeres proves. Finalment, i en un ambient d'eufòria i entusiasme popular, el dia 23 de març de 1887 es va procedir a la solemne inauguració, d'aquest primer tram de tren de via estreta de les comarques gironines. Del gran esplendor i augment de trànsit que fou a principis de la seva posta en marxa, al cap de poc es va veure afectada per la crisi de la industria surera en l'elaboració de taps, per culpa de la fil·loxera, fet que va obligar a posar a la venda la companyia ferroviària. Al cap de vuit anys de la seva inauguració, el 8 de novembre de 1905 fou adquirida per la companyia belga "Société Anonyme de Chemins de Fer Économiques en Catalogne" que va promocionar amb èxit la línia amb la adquisició de noves locomotores i vagons, i canviaria de nom al cap de poc temps a, "FFCC Económicos en Cataluña".
A l'any 1910 l'empresa sol·licita la concessió del tram entre Girona i Flaçà, complementat per un ramal fins a Banyoles. La concessió arriba per la part estatal a principis de 1912, i es comencen les obres que es veuran greument afectades per dificultats tècniques, econòmiques, vagues i principalment per l'esclat de la I Guerra Mundial (1914-1918) ja que la seu de la companyia estava a Brucel·les, i per tant, en zona de guerra. Finalment, malgrat totes les dificultats, Palamós i Girona quedarien unides a través de Flaçà, el 26 de juny de 1921 dia de la seva inauguració. Poc després, l'empresa faria fallida, que conjuntament amb altres problemes i demandes que tenia obertes, la compraria l'empresa Ferrocarriles Económicos Españoles, S.A." que serà la nova companyia explotadora de la línia Girona(Pedret) - Flaçà - Palamós i la de Girona (Pedret) - Banyoles, que seria inaugurada el 16 de març de 1928, l'última i més tardana línia de via estreta de les comarques gironines. La línia del Baix Empordà, com la de Olot-Girona-Sant Feliu de Guíxols, tindria els seus alts i baixos, on hi destaca pel que fa a viatgers, la clara competència per carretera, però als anys trenta va tornar a patí una forta trompada amb l'esclat de la Guerra Civil (1936-1939). A principis de febrer del 39, durant la retirada de les tropes republicanes cap a la frontera francesa i davant l'empenyiment de l'exèrcit de Franco, moltes instal·lacions i ponts foren destruïts afectant greument la línia que va quedar partida en diferents trams. D'aquesta manera el govern franquista va decretar la suspensió i fou incorporada poc després a l'empresa "Explotación de Ferrocarriles por el Estado", passant a denominar-se "Ferrocarril Palamós-Gerona-Bañolas". A l'any 1948 es va reiniciar el transport de forma regular però només amb mercaderies i no seria fins el 11 de maig de 1950, que tornaria a tenir un servei regular per a passatgers. Però, l'alegria de molts ciutadans per la represa de l'activitat ferroviària, duraria poc, concretament poc menys de sis anys. El 29 de febrer de 1956 la línia Girona (Pedret) - Flaçà - Palamós, i l'endemà 1 de març, la línia Girona (Pedret) - Banyoles, quedaria definitivament clausurada per ordre del "Ministerio de Obras Públicas".
ELS PORTS DE PALAMÓS: EL PORT COMERCIAL I EL PORT ESPORTIU MARINA
Els sistema portuari català depenent de la Generalitat de Catalunya, està dividit en dos sistemes de gestió, el directe i el indirecte, i està classificat territorialment en tres franges marítimes: Zona portuària nord, zona portuària centre i zona portuària sud. Ports de la Generalitat s’ocupa de gestionar els ports pesquers, esportius i comercials no concessionats de Catalunya, és a dir, aquells que l’Administració catalana gestiona directament (gestió directe) i que concretament són, 19 ports, 3 dàrsenes pesqueres i 4 embarcadors fluvials en tot Catalunya i dels quals, 8 estan en territori gironí. Els port de Barcelona i el de Tarragona, són considerats ports d'interès general i la seva gestió es desenvolupa a través de l'Autoritat Portuària de Barcelona i de Tarragona respectivament. La zona portuària nord és la que compren les comarques de l'Alt i Baix Empordà i la Selva marítima, és a dir tota la Costa Brava. Disposant de vuit ports en total, tots ells d'acció directe i dependents de Ports de la Generalitat, que és una empresa pública adscrita al Departament de Territori i Sostenibilitat. Aquests són: Llançà, Port de la Selva, Roses, L'Escala, L'Estartit, Palamós, Sant Feliu de Guíxols i Blanes.
Dins aquesta zona portuària nord, i a part dels ports esmentats dependents de Ports de la Generalitat, hi ha altres ports més petits que depenent de la Generalitat de Catalunya, però a través del Departament de Territori i Sostenibilitat directament, tals com: Portbou, Colera, Roses, Canals de Santa Margarida, Marina d'Empuriabrava, Aiguablava, Llafranc, Marina Palamós, Port d'Aro i Cala Canyelles. Els ports de Roses i Palamós, per la seva importància i diversitat, estan dividits en part per Ports de la Generalitat i pel Departament de Territori i Sostenibilitat. I en el cas concret del port de Palamós, es configura com el port més important de Catalunya, després de Barcelona i Tarragona, pel fet que congrega totes les activitats possibles per via marítima, com la comercial, industrial, pesquera, recreativa i turística. Palamós disposa de dos zones portuàries, conegudes com Port de Palamós i Port Esportiu Marina de Palamós. El primer situat en la zona de la Platja Gran, és el més gran, antic i important, centrat principalment amb l'activitat comercial, industrial, pesquer i turístic, com és el cas de la presència de gran velers i creuers. L'altre, situat en la zona del Padró, entre aquest i a tocar Cala Margarida, és de caire esportiu i recreatiu.
A més, Palamós té la importància d'ésser la seu de la Capitania de Marina Mercant, depenent del "Ministerio de Fomento", que compren els límits territorials entre la frontera amb França fins a la desembocadura del Tordera, és a dir, de la Costa Brava i, est dividida la zona en tres districtes marítims: Roses, Palamós i Blanes. El port de Palamós, es considera que com a prolegomen de l'actual, evidentment ampliat en tots els aspectes i funcions amb el pas del temps, fou ordenada la seva construcció per Pere II, el Gran (València, 1240 - Vilafranca del Penedès, 1285). Sembla que antigament, en època dels ibers i del romans, el lloc on hi va haver més activitat marítima fou la zona de Castell i la Fosca. A diferència, el poder reial va trobar cap a mitjans del segle XIII que la badia de Palamós era un lloc ideal per un port i l'assentament d'una vila al seu entorn. Una de les raons, fou que només Palamós i Torroella de Montgrí eren territoris sota la sobirania del poder reial. Tossa de Mar, Sant Feliu de Guíxols o Roses, entre d'altres territoris septentrionals catalans, estaven en mans del poder eclesiàstic monacal. La zona de Torroella de Montgrí, l'Estartit, poc profunda i receptora de corrents sorrenques de la desembocadura del riu Ter, fou ràpidament descartada en benefici de la badia de Palamós, més accessible i major fondària.
Amb la compra del castell de Sant Esteve de Mar al Bisbat de Girona, va suposar que tot aquest territori a l'entorn de Palamós passava en mans del rei Pere II, el Gran. A part de la construcció d'un port i d'un palau-fortalesa, Palamós es va veure gratificat per la "Carta Pobla" que atorgava als futurs pobladors de la vila, tot un seguit de privilegis per tal de facilitar l'assentament humà en aquesta zona. El poder disposar d'un port en la zona septentrional de Catalunya, en un moment en que la corona Catalano-aragonesa s'expandia pel Mediterrani, va fer que la funció del port de Palamós no fos comercial, sinó militar. Això va comportar, que Palamós, el seu port, la vila i el palau-fortalesa, es convertissin en un punt estratègia de primer ordre, i per tant, encís dels enemics, és a dir punt de conflicte. Tal, que fins i tot segles després i durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), Palamós fou de les poblacions més castigades per bombardejos de la marina franquista. Fins arribar al segle XX, el port de Palamós va passar per diferents episodis històrics, activitats portuàries i estats de conservació diversos, i hauria d'esperar fins el 24 de juny de 1902, quan es va posar la primera pedra del port que avui es coneix. Des dels seus inicis, fins a la construcció més consolidada en el segle XX, el port de Palamós, no va deixar de funcionar, tot i que les condicions de càrrega i descàrrega de vaixells no era com l'actual, i per tant, el transport i carretejat de mercaderies es feia amb barcasses i manualment mitjançant camàlics.
El comerç marítim durant el segle XX fou molt important, on el suro hi va tenir un paper protagonista de primer ordre, fins el punt que el mateix port gaudia d'un ramal per la càrrega i descàrrega de suro i altres mercaderies del tren de via estreta que anava de Girona a Palamós, conegut com Tramvia del Baix Empordà. Avui, el port de Palamós continua amb una activitat molt important, però ja no únicament amb l'aspecte comercial, industrial i pesquer, sinó que en l'àmbit esportiu, del lleure i del turisme, s'ha vist fortament potenciat. Tant, que malgrat que en el port principal es poden veure vaixells de pesca, de càrrega de contenidors, esportius, de lleure o creuers, fou necessària una aposta considerable en dotar de Palamós d'una segona infraestructura marítima.
D'aquesta manera a l'any 1992 fou inaugurat un segon gran port, el Port Esportiu Marina de Palamós, situat entre el Padró i quasi a tocar Cala Margarida. Una infraestructura portuària àmplia i moderna que ha permès que Palamós pugui potenciar més la nàutica esportiva, amb 862 amarres per a embarcacions des de 7 fins a 30 metres d'eslora, i disposant també d'una àmplia zona de serveis propis en aquests tipus de instal·lacions nàutiques.
CONVENT DELS AGUSTINS
El Convent del Agustins de Palamós, ha passat com molt edificis en les comarques gironines a la història, i per tant, avui només en queden vestigis i en molts de casos una documentació escrita i gràfica del que fou i va representar aquell edifici. La presència dels frases ermitans de Sant Agustí, no van arribar a les comarques gironines per primer cop i es van instal·lar a Palamós, sinó que ja disposaven d'altres convents com el de Torroella de Montgrí o el de Castelló d'Empúries. Els agustins van arribar a Palamós l'any 1568 quan el Jurats de la Vila, van instar la creació d'una comunitat en el seu municipi d'aquests frares. L'Orde de Sant Agustí és una congregació religiosa mendicant que va ésser fundada pel papa Innocenci IV a l'any 1244 seguint les directrius conegudes com "Regla de Sant Agustí", i que en un principi eren coneguts com Orde dels Ermitans de Sant Agustí o Eremites de Sant Agustí o també, agustins calçats, o simplement agustins.
El convent dels agustins de Palamós estava situat en la zona del Padró on també hi havia l'Hospital dels Pobres, però aquest no era l'emplaçament original. El primer convent es va edificar a l'entorn de l'antiga capella dedicada a la Mare de Déu de Gràcia i ubicada en Sa Punta d'Es Molí, construïda abans de 1509, i que a l'any 1543 fou greument danyada pel corsari otomà Baba Aruj, conegut com Barba-rossa. Aquest primer convent, estava situat a dins de la ciutadella de Palamós. A partir de l'any 1568 que els agustins són presents a Palamós, es comença a construir el convent, ampliant-te'l progressivament, on l'any següent el frare Jaume Duran en fou el primer responsable. La vida dels agustins durant més de cent anys es va anar desenvolupant de forma harmoniosa entre l'orde i la població, com també amb la parròquia de Santa Maria.
Entre 1688 i 1697 és el que dura la Guerra dels Nous Anys entre França i la Lliga d'Augsburg, on Catalunya s'hi veurà immersa de ple. Poblacions com Castellfollit de la Roca, Hostalric i el mateix Girona, patiran setges importants, Palamós no en quedaria al marge. El 10 de juny de 1694, després de varis dies de setge, Palamós capitula i les tropes franceses entren a la vila, on entre molts atacs a la població el convent dels agustins s'hi veure afectat, resultant totalment destruït. Després d'aquest episodi i sense convent, els frares s'instal·len provisionalment a casa d'un particular i més tard a l'Hospital dels Pobres a través d'un conveni amb els Jurats de la Vila, però són forçats pel bisbe de Girona, Miquel Joan de Taverner i Rubí a reconstruir el convent i abandonar l'hospital, ja que els trasllats que havien fet havia estat sense el coneixement i consentiment del bisbe. D'aquesta manera, reinicien la reconstrucció del convent en el mateix lloc de Sa Punta d'Es Molí a l'any 1724, però al cap de poc, el rei Felip V, ordena la suspensió de les obres al considerar que aquest indret era un punt estratègic clau de defensa de la vila, les obres que fins aleshores s'hi havien fet, passant a convertir-se en espais militars. Per tant, els frares agustins han de buscar un nou emplaçament, i aquest serà la zona on hi havia l'Hospital del Pobres, en la zona del Pedró i que avui només en queda l'antiga capella de la Mare de Deu del Carme en la confluència dels carrers Pedró i Enrajolat. La construcció del convent en aquesta zona fou possible gràcies als pactes entre els frares i les autoritats de la vila, que varen fer cessió d'edificis i terrenys, però condicionat a que el nou convent havia de quedat finalitzant abans dels 10 anys. Fruit dels acords, el 16 de juliol de 1772 es procedeix a la benedicció de la primera pedra. La vida del convent no serà llarga, només estarà actiu com a tal poc més de seixanta anys, a partir dels quals viurà diferents episodis fins a la desaparició total. Un nou episodi bèl·lic tornarà a sacsejar la vida de Palamós i el seu convent: la Guerra del Francès o de la Independència (1808 - 1814), que farà que Catalunya torni està en guerra amb França, i les tropes veïnes tornin a irrompre en la vida dels ciutadans del país.
Per tant, a partir de l'any 1809 fins el 1814 moltes poblacions estaran ocupades pels francesos, que en el cas del convent de Palamós, aquest serà ocupat i convertit en caserna militar, essent els frares expulsats, tot i que en previsió es van poder salvar moltes pertinences de l'orde que havien amagat.
Al l'any 1821 es promulga per part del govern espanyol de Ferran VII, la Llei de Reforma de Regulars que obliga al reagrupament de tots aquells edificis d'ordes religiosos els quals no arribin a 24 membres. D'aquesta manera, molts convents gironins entre ells el de Palamós, es veuen sorpresos per la seva supressió, quedant agregats a Barcelona. Els frares retornen al convent el 1823, però per poc temps. A l'any 1835 la regent Maria Cristina de Borbó nombre ministre d'hisenda a Juan de Dios Álvarez Mendizábal, que inicia una veritable revolució històrica i social a Espanya, al suprimir ordes religioses, incautar els seus bens i procedir a establir les normes i lleis per a la seva venda, en el moviment de desamortització que porta el seu nom. Aquest fet fou el cop de gràcia que va propiciar la desaparició per sempre els frares agustins i el seu convent de Palamós, quan el 15 de setembre de 1835, els frares lliuraven les claus del convent a les milícies urbanes, passant posteriorment a propietat municipal a l'any 1840. A partir d'aquesta data l'Ajuntament de Palamós, converteix l'edifici en escola pública i llar per a mestres del centre, el qual va estar operatiu fins l'any 1848 que fou traslladat. A partir del 1848, l'edifici de l'antic convent va passar a convertir-se en una fàbrica de taps de suro, que va estar funcionant fins l'any 1855, moment a partir del qual es va procedir a la seva venda. Com a cloenda de la història del convent dels agustins, i de la pròpia de Palamós, després de 423 anys, desapareixia per sempre a l'any 1991 amb l'enderrocament de l'edifici i annexes, conservant-se part de les seves peces, que són les que avui es poden contemplar en la zona enjardinada del Pedró.
ELS CAMINS DE RONDA DEL MUNICIPI DE PALAMÓS
Sortosament i cada vegada més, el litoral de la Costa Brava es pot visitar i de molt a prop, evidentment hi ha una part que la terra s'uneix amb el mar, aquesta part és la gran quantitat de cales i platges de configuren la meravella que és la Costa Brava.
Tanmateix, aquesta proximitat esmentada no es refereix a les extraordinàries cales i petites platges que configuren el litoral, sinó aquestes rutes i senders que ressegueixen la Costa Brava pràcticament des de Portbou fins a Blanes, només interrompudes per l'arribada a una població o zona poblada o molt difícil accés.
La resta, i cada cop més, està resseguida d'aquests senders i camins, la majoria dels quals accessibles per la majoria de persones de totes les edats, i que donen una imatge inèdita i espectacular vista de diferents punts del litoral. Són els coneguts, "Camins de Ronda".
El municipi de Palamós no és aliè a aquestes rutes, també en disposa, en aquest cas de tres: el camí de ronda que va de Cala Margarida a la Fosca, el que va de la Fosca fins la Platja de Castell, passant per Cala S'Alguer i finalment, el camí que va vers al nord des de la Platja de Castell fins el límit del municipi de Palamós amb Mont-ras, en el Cap de Planes.
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
La defensa d'aquest espai natural, va suposar una de les reivindicacions populars, i sortosament reeixides de les comarques gironines en defensa del patrimoni natural.
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: agost 2022 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |